2008/07/02

Salvaguardar la diversitat cultural

La dèria de la salvaguarda de la diversitat cultural m'ha portat a considerar si a part de sentir-me català em sento alguna cosa més. Durant els últims 30 anys m'he sentit català i prou. D'uns anys ençà vaig començar a defensar la identitat europea, d'una Unió Europea que creix per voluntat dels països membres que s'hi van adherint voluntàriament i no per la força de les armes, com s'han fet tradicionalment totes les expansions. Recentment em comença a fer gràcia el fet de fer-me federalista espanyol perquè tinc amics espanyols que creuen en la diversitat i em sento solidari amb aquesta Espanya defensora de la diversitat real on totes les cultures no tan sols serien protegides sinó volgudes i estimades i apreciades i on seria un valor de prestigi conèixer-les i ja que conec prou bé el castellà crec que puc fer alguna cosa positiva per contrarestar els nacionalistes espanyols integristes que tots els súbdits del Regne d'Espanya fa tan de temps que estem patint.

2008/06/30

... esto es una enfermedad que se cura...

No sé si això que ara escriuré li passa a tothom. Quan em vaig fer adolescent sabia que era espanyol perquè així ho havia aprés a l'escola i a la meva família se'n parlava poc, o gens, de cultura, de llengua, del que ens ensenyaven a escola. Els meus pares, no sé si la majoria, patien una mena de repressió mental que els impedia parlar-ne. En un bagul de casa vaig trobar la gramàtica d'en Fabra i molts patufets. M'ho vaig llegir tot de dalt a baix. Quan vaig fer el servei militar escrivia a la mare en castellà fins que un dia vaig decidir canviar a la llengua natural i així vam seguir fins al final. Quan va néixer la primera filla teníem clar que no volíem escola religiosa sobretot per les tortures mentals que havíem patit. Feia un o dos anys que s'havia fundat una escola cooperativa d'ensenyament actiu i laic que pertanyia al moviment “Rosa Sensat”; allí vam inscriure la filla. Al cap de dos o tres anys marxem a treballar a Màlaga. Allí quan em van presentar el primer client, sento que el presentador diu al client: “... el único problema es que es catalán...” i el client li respon “... esto es una enfermedad que se cura...”. No vaig entendre res, a part, que ser català era objecte de comentari i no precisament positiu. En aquell temps, fa gairebé 40 anys, vaig arribar a pensar que era absurd el que alguns proposaven de fer la universitat en català; n'estava convençut que millor seria fer-la en anglès. Vam retornar a Catalunya al final del 1976. Tot l'enrenou de la transició em va anar “culturitzant” a còpia de batzegades. A part dels estudis reglats i no reglats d'enginyeria, informàtica, llengua anglesa, màrketing i comptabilitat, per millorar el meu currículum laboral, he fet cursos de llengua catalana (C), esperanto, filosofia marxista, psicologia clàssica i PNL, sociologia i humanitats, per millorar el meu currículum social. Tot una vida a empentes i rodolons de la que puc constatar l'aridesa cultural de l'escola del franquisme, la falsetat de la transició possible i la necessitat de l'imprescindible treball per l'eradicació de la pobresa i la defensa de la diversitat cultural, mentre el planeta resisteixi, si no som capaços de reinvertir el progressiu procés de degradació, és clar.

Voltes i més voltes

Possiblement i probable, si fos monolingüe anglòfon, francòfon o castellanoparlant no tindria les preocupacions que tinc i no escriuria el que escric. Cosa que per altra banda m'agradaria perquè així disposaria de més temps per dedicar-me a estudiar i escoltar música i a gaudir-ne, que és el que més vull fer fins que em mori. Tanmateix hi ha una mena de cavil·lació que m'aboca a haver de tractar aquests temes.
M'interessa la diversitat, en el sentit més ampli, perquè és la clau de la vida; la uniformitat és la mort. Diversitat és sinònim de complexitat i això significa que defensar la vida no és una tasca simple ni fàcil. En concret la diversitat cultural que és pràcticament l'única diversitat humana és al mateix temps la més evident i la més difícil d'acceptar. Probablement la por al desconegut, a l'altre, n'és la responsable. L'instint de supervivència individual, familiar i de grup ens fa ser agressius vers l'altre, el desconegut, l'estrany, el rar. El coneixement, en canvi, ens diu que necessitem l'altre per a la supervivència real, més enllà de la immediatesa on es pot tenir por a ser molestat, envaït, agredit pel desconegut. El coneixement ens diu que cada cultura és una percepció particular del món, del cosmos, de l'existència. Cada cultura, mitjançant la seva llengua, expressa punts de vista diferents i a l'hora d'intentar trobar solucions per a problemes generals, com més punts de vista hi hagi, més probable és que entre tots puguem superar una crisi determinada.

Algunes coses meves