... esto es una enfermedad que se cura...

No sé si això que ara escriuré li passa a tothom. Quan em vaig fer adolescent sabia que era espanyol perquè així ho havia aprés a l'escola i a la meva família se'n parlava poc, o gens, de cultura, de llengua, del que ens ensenyaven a escola. Els meus pares, no sé si la majoria, patien una mena de repressió mental que els impedia parlar-ne. En un bagul amagat en un traster de casa vaig trobar la gramàtica d'en Fabra i molts patufets. M'ho vaig llegir tot de dalt a baix. Quan vaig fer el servei militar escrivia a la mare en castellà fins que un dia vaig decidir canviar a la llengua natural i així vam seguir fins al final. Quan va néixer la primera filla teníem clar que no volíem escola religiosa sobretot per les tortures mentals que havíem patit. Feia un o dos anys que s'havia fundat una escola cooperativa d'ensenyament actiu i laic que pertanyia al moviment “Rosa Sensat”; allí vam inscriure la filla. Al cap de dos o tres anys marxem a treballar a Màlaga. Allí quan em van presentar el primer client, sento que el presentador diu al client: “... el único problema es que es catalán...” i el client li respon “... esto es una enfermedad que se cura...”. No vaig entendre res, a part, que ser català era objecte de comentari i no precisament positiu. En aquell temps, a començament dels anys 70 del segle vint, vaig arribar a pensar que era absurd el que alguns proposaven de fer la universitat en català; n'estava convençut que millor seria fer-la en anglès. Vam retornar a Catalunya al final del 1976. Tot l'enrenou de la transició em va anar “culturitzant” a còpia de batzegades. A part dels estudis reglats i no reglats d'enginyeria, informàtica, llengua anglesa, màrketing i comptabilitat, per millorar el meu currículum laboral, he fet cursos de llengua catalana (C), esperanto, filosofia marxista, psicologia clàssica i PNL, sociologia i humanitats, per millorar el meu currículum social. Tot una vida a empentes i rodolons de la que puc constatar l'aridesa cultural de l'escola del franquisme, la falsetat de la transició possible i la necessitat de l'imprescindible treball per l'eradicació de la pobresa i la defensa de la diversitat cultural, mentre el planeta resisteixi, si no som capaços de reinvertir el progressiu procés de degradació, és clar.